Teoria empirista del coneixement

Idees principals: Hume distingeix entre dos tipus de percepcions: les impressions i les idees. Les primeres són les passions, les que captem amb els sentits, mentre que les idees són les percepcions que tenim sobre les impressions, essent així les impressions més clares que les idees.Per finalitzar l’autor afirma que les idees innates són les passions i emocions donat que les percepcions d’aquestes són d’una categoria inferior envers les passions en si.

Títol: Dos mons: idees i percepcions

Anàlisi: En aquest text Hume dóna la seva opinió de les percepcions, basant-se en l’experiència.

Les percepcions són totes aquelles sensacions que ens pertorben la ment, que són captades per els sentits. L’autor en distingeix de dos tipus: impressions i idees, les quals es diferencíen pel grau de vivesa essent la primera més important que la segona. Finalment fa referència a les idees innates, les quals diu que són les emocions, ja que són menys vivides que les passions que emeten aquestes.

Comparació: Podem comparar la seva teoria del coneixement amb John Locke, un altre empirista. Per tant, tenen en comú que l’origen d’aquestes idees és l’experiència sensible, però difereixen en el fet que Locke nega l’existència d’idees innates.

També es pot comparar amb Plató, el qual afirma que les coses són còpies de les idees, mentre que Hume afirma que primer és el coneixement empíric(impressions) i després són les idees a partir d’aquestes.

Comentari de text: Identitat Personal

Idees principals: En el text Hume critica la idea de substància, per parlar del tema diferencia entre la idea de substància material i la idea de substància com a subjecte. Pel que fa a la idea de substancia com a subjecte , critica l’explicació de Descartes ja que afirma que el subjecte, l’un mateix és un conjunt de percepcions i impressions unides per la imaginació. Pel que fa la idea dels cossos es remunta a la seva afirmació que són un conjunt de percepcions les quals donen forma, color ...

Títol: Critica a la idea de substància.

Anàlisi: En aquest fragment de l’Abstract,resum del tractat de la naturalesa humana Hume defineix l’ànima com un conjunt de percepcions complexes, per tant, formades per impressions i idees.Tant amb el JO com als cossos, Hume diu que no podem definir-les com a substància, ja que les idees que tenim d'aquests també són una successió de percepcions, com pot ser el color, la forma... que uneix la imaginació.

Comparació: Es pot comparar amb Aristòtil i Descartes.Pel que fa al filòsof antic, parla de la idea de substància, però seguint un model materialista al contrari que Hume o Descartes.Hume critica la visió cartesiana de la substància com a subjecte, ja que ell considera que la idea del jo no és substancial, sinó que és una successió de percepcions unides per la imaginació.

La moral kantiana

La moral kantiana( què he de fer

View more presentations from Edgar Moreno Requena.

Activitat 16: Creus que aquest és un dels millors mons possibles?

Desde el meu afer, penso que en part si i en part no, tot té les seves coses bones i dolentes. Penso que aquest món ha sigut creat per nosaltres, però l'únic que estem fent és explotar-lo i fer-lo malbé.

Crec que és un món perfecte, que s'autoregula i que d'una forma o un altre ens enten, nosaltres hem aprés a viure d'ell, però aquesta harmonia a perdurat molt, donat que l'estem esgotant, si el món fos ingastable possiblement sería perfecte, però no ho és. Crec que tindríem que possar solució al problema què es planteja i potser definitivament trobaríem l'equilibri, ja que sería possible una vida amb lo necessàri però la gent és ambiciosa i per tant mentre quests tipus de gent segueixi existint, possiblement no serà possible mantenir una vida plena amb el nostre entorn.

Activitat 15: La hipòtesi del geni maligne.

·Idees principals: En aquest text Descartes proposa la seva segona hipòtesi sobre els dubtes que es fa sobre les veritats matemàtiques, la hipòtesi del geni maligne.

Descartes explica en el text que una entitat maligna utilitza tot el seu poder per enganyar els sentits, i per tant enganyar a la pròpia persona.

Segons el text i Descartes, tenen que romandre dins d'una mentida, ja que aquest geni enganya a les persones fent-lis pensar i viure una vida la qual és un engany.

·Títol: L'il·lusionista perfecte.

·Anàlisi: Descartes en les Meditacions metafísiques, proposa l'existència d'un geni maligne, que constntment ens enganya.

Aquesta hipòtesi, és la que remplaça la teoría del Déu enganyador.

Descartes diu que el geni ens fa dubtar sobre totes les coses, posant en entredit l'existència de tot; però dintre d'aquesta hipòtesi,Descartes, la refuta dient que si el geni m'enganya, m'està enganyant a MI, per tant, JO penso que m'enganya i per tant JO existeixo "Cogito ergo sum"

Activitat 14 : Argument de San Anselm.

San Anselm defensa l'existència de Déu en el seu argument ontològic, aquest argument es basa en que Déu és el creador de tot i que és el Verb per al predicat, és un èsser màximament perfecte, amb tots els adjectius bons, per tant és necessàri què existeixi donat que no existir sería una característica d'un èsser no perfecte i que com Déu és perfecte no pot no existir, perquè sinó no sería perfecte.

Aquest argument té un error, ja què el fet de tenir una idea a la ment no significa que existeixi, és a dir, tal com va dir Kant, l'existència no dóna èmfasis a l'essència: Pensar que tinc les butxaques plena de diners no significa que les tingui.

Activitat 13: El temps creat amb el món

·Idees principals: Sant Agustí defensa l'existència de Déu, cos ala qual es centra la seva filosofia. En el text Sant Agustí defensa què a l'hora de que Déu decideix crear-nos, crea simultàniament el temps, per això defensa la inutilitat de pensar que feia el Creador abans de crear, ja que com ell és etern, sempre és el passat, el present i el futur.

·Títol: Abans de tot no hi ha res, només Éll.

·Comparació: La filosofía de Sant Agustí és comparable amb els altres autors religiosos de l'època, Sant Tomàs i Sant Anselm, donat que tots dos autors filosofan al voltant de Déu, un èsser inmortal i capaç de treure l'èsser del no èsser, aquesta filosofia és contrària amb la de Parmènides què a més d'afirmar que l'arkhe, l'inici de tot era l'aigua i no un ens omnipotent i omnipresent; a més d'això defensa que del no res no es pot treure res.